Un còp èra, un pastre que deviá partir per sa primièra dralha. Son pas de contaralhas mas una istòria vertadièra qu’aquel pastre èra mon oncle René. Demorava dins la garriga montpelhièrenca e me contèt mai d’un còp tot aquò. Me pòdi remembrar cada paraula o gaireben :
« Èra en 1941. Aviái passat l’annada dins un mas de Sant-Gèli-dau-Fesc, Coulòndres, a me logar coma pastre. Lo patron qu’èra un vièlh joine òme, aviá esperat que passe lo uòch de junh, qu’es la Sant Medard, patron dels auratges, per decidir de partir a la montanha. Un jorn, arriba e me ditz :
« Partirem deman. Ai trobat una nisada d’agaças. Bogre, vai las quèrre e ieu, las farai còire a la fin de la jornada. »
I n’i aviá quatre qu’èran polidas, prèstas a partir.
« A ! E tuèrem tanben l’anhèl de la jaça. Farà ben per la dralha.»
Èra una traça de regòrd qu’aviá lo tornís. Èra gros coma un lapin de campanha, aviá pas res a manjar que de faisses de blaca. Enfin… L'endeman, arribi de bona ora, a tres oras, amb mon chin, ma corètja, ma capa, mon grand parapluèja e mon sac en pèl de vedèl.
« Podèm pas partir uèi, soi pas prèste, » ditz lo patron. « Ai de causas de comprar au vilatge. »
Lo jorn passa. L'endeman cal tuar l’anhèl magre. Mas coma arriba lo contramèstre, lo patron l’escampa dins lo bren per pas ne li donar. Amai ! Èra propre, l’anhèl, tot enfangassat !
Enfin, amb tot aquò, caliá esperar l'endeman per partir. Lo ser, lo patron fa còire las agaças e lo beligàs.
Enfin, a tres oras d’abans jorn, dringa-dranga, dringa-dranga, dringa-dranga, lo tropèl endralha. Nos arrestam per dejunar a l’entrecada de Viòls, dins la garriga. Nos assetam, plan tranquilletons, lo patron dobrís son sac e arriban las agaças. Fan de puta ! Avián encara las plumas e tot ! Diguèri :
« Tè, aqueles anhèls son partits dins lo bòsc, van s’endormir au solelh e los anam pèrdre. M’en vau faire lo torn per los ramenar totes ensems. »
Lo patron respondèt :
« Non, pas la pena, manda lo chin ! »
« Non, non, non ! I vau anar, tot a mon aise. »
Quora trapèri lo bòsc, pensatz que mon agaça a volat !
Quand tornèri, lo patron diguèt :
« Cossí l’as trobada ?
« Ò, extrà ! »
« Se manjàvem l’autra ? »
« Ò non !! La manjarem a miègjorn ! »
Dringa-dranga, dringa-dranga, dringa-dranga, es la partença.
A miègjorn, arribam a Puèchabon dins los olius. Coma i aviá un pauc d’ombra, decidissèm de manjar aquí. E nòstre patron sortís tornarmai son agaça d’un papièr jaune coma se'n fasiá a l’epòca !
Ò… quand vegèri aquela agaça ! Sabiái pas pus de qué faire.
E puèi m’avisèri que los olivièrs èran sus de bancèls amb de pichòtas muralhas per arrestar la tèrra.
« Òòòò… Nos anam faire repotegar se lo tropèl fa tombar las muralhas amb totes aqueles pichòtes proprietaris ! Escota, ieu i vau anar… »
E partiguèri d’aquí a la carrièra d’Argellièrs ont mon agaça volèt de l’autre costat dau valat. Puèi tornèri e mangèri amb lo patron un tròç d’anhèl qu’èra tan magre que risquava pas de nos estofar, e de pan e de confitura qu’aviá balhat una vesina, la Justina. E dringa-dranga, dringa-dranga, dringa-dranga, despart !
Mas las aventuras èran pas acabadas ! Los pargues per cledar las bèstias la nuòch èran a Montpeirós. Aval sem anats dins un pichòt restaurant ont nos an balhat un pauc de sopa. I aviá Coca amb son tropèl.
Aprèp sopar calguèt s’anar cochar. Lo cónsol aviá fach de cabanas nòvas amb de palha per los pastres tot a costat dels pargues. I aviá un pauc de pluèja e las cabanas èran benvengudas. Mas pas possible de dormir qu’èran cafidas de nièras ! Avèm mièlhs estimat de dormir contra una muralha granda, jos la pluèja.
Lo lendeman, anèrem dinar a la Vacariá, puèi cochar a la Bauma Auriòl.
Lo matin, nos sauvèrem per l’Hospitalet amb totjorn d’anhèl malaut per lo dejunar e lo dinnar, mas ieu, ne mangèri pas gaire. Sus la carrièra de Santa-Eulalia-de-Cernon, avèm pas fach tres quilomètres que lo patron ven malaut coma un chin. Sabiái pas pus de qué faire. Mas lo tipe èra solid ! Pren dins son sac la boita per faire beure lo chin e mosega una cabra !
Doçament, doçament, lo tropèl fa son camin. Lo patron qu’èra totjorn malaut e contunhava de beure de lach de cabra, diguèt :
« Aqueste sèr serem pas mal, anirem sopar au mas de mon fraire. »
Èri content ! Mas lo fraire èra coma lo patron, un gonhafièr. Aviá perdut sa femna, peuchère, e l’ostal èra pas net : las galinas cagavan sus la taula. Portava un grand capèl.
Enfin… sopèrem e passèrem una bona nuòch dins la palhièira.
Lo matin, calguèt partir per Sant-Maurici-de-las-Sòrgas ont lo tropèl arribèt abans miègjorn. L’estiva èra pas luènh : tres o quatre quilomètres e aviái pas pus qu’a dire adieu a mon patron que demorava sol e a davalar dins la plana. Mas nos caliá encara passar per lo vilatge. Èra lo Còrpus amb lo pausador e de flors d’en pertot. Mon amic ! Las cabras arriban e bolan tot, manjan las flors… Oi ! Nos faguèrem sonar Juli per las femnas ! Èran talament en colèra qu’uèi encara me demandi se n’i a pas qu’an fach de vinagre !
E dringa e dranga, e dringa e dranga, èra ma primièra dralha mas ne deviái tornar faire pendent trenta annadas ! »