lundi 17 décembre 2012

Al fial de la rancareda




Al fial de la rancareda



Vent, vent que bufa tras mon arma

Sonque  vent es ma vida

Aucèl tèune al fial de la rancareda

En balanç entre tèrra e luonchor

Dins l’equilibri d’auras contràrias

Sens tòca ni enveja ni esper

E bèla pasmens d’incèrt

Totescàs restacada a la tèrra

Per l’envòl de la dança

Per la dança de l’amor

E l’arma tojorn aval

Entre limbes e nius

E lo temps de temps sens presa

Ara estripa lo vent de mon arma

Se n’anirà un jorn, destacada enfin

Sus una ventada d’infinitat

Coma l’aucèl s’arraca enfin al fial de la rancareda

Per s’enanar e pas jamai tornar


-                                   (17 geniér 2012)





 À l’aplomb de la falaise

Du vent, du vent qui traverse mon âme
Ma vie n’est que vent
Oiseau ténu à l’aplomb de la falaise
Suspendu entre terre et lointain
Dans l’équilibre de vents contraires
Sans but  ni envie ni espérance
Et belle pourtant d’incertain
À peine rattachée à la terre
Par l’envol de la danse,
Par la danse de l’amour
Et l’âme toujours là-bas
Entre limbes et nues
Et le temps longtemps sans prise
Désormais déchire en lambeaux le vent de mon âme
Elle partira un jour, enfin détachée
Sur un coup de vent d’infini
Comme l’oiseau s’arrache enfin à l’aplomb de la falaise
Pour partir et ne jamais revenir