vendredi 23 juillet 2010

"Briolage", lo cant del lauraire



Quant éri dins lo Berrís, al castèl d'Ars per les 35èmes Rencontres internationales de luthiers et maîtres sonneurs, ai vist quicòm que coneissiái sonque per registraments : de 'briolage'. Es un biais secular de cantar per encoratjar e menar los buòus per laurar.

 Mick Baudimant en particular, nos a fach un concèrt remirable, a capella plan segur. Mas d'autres òmes an cantat en menant dos o quatre  buòus e en laurant un tròç del jardin del castèl.

Lo cant pòt estre espontanèu o conegut. La votz es "dardelante", tremola per portar luènh. Cadun aviá sa linha melodica e i aviá quitament de concors.

Aquela practica eisistís alhors jos d'autres noms. Se sona thiaulage (Nièvre), grandes (Auvernha), arodi o rodage (Peitau), dariolage (Vendéa), aboyo dins las montanhas del Portugal. Es notat tanben dins lo Morvan o lo Païs de Caux, quitament en Bretanha amb los bahotries.

Lo briolage es perfièchement descrich per Georges Sand, l'escrivana berrissona dins La Mare au diable : 
Ce chant n'est, à vrai dire, qu'une sorte de récitatif interrompu et repris à volonté. Mais ce n'en est pas moins un beau chant, et tellement approprié à la nature du travail qu'il accompagne, à l'allure du bœuf [...] ce chant si doux et si puissant monte comme une voix de la brise, à laquelle sa tonalité particulière donne une certaine ressemblance. La note finale de chaque phrase, tenue et tremblée avec une tenue et une puissance d’haleine incroyable, monte d’un quart de ton en faussant systématiquement. Cela est sauvage, mais le charme en est indicible et quand on s’est habitué à l’entendre, on ne conçoit pas qu’un autre chant pût s’élever à ces heures et dans ces lieux-là, sans en déranger l’harmonie. »

Vaqui, tot es dich.


Ah non ! Se qualqu'un coneis de cants per los buòus dins lo nòstre Sud, seriá brave de lo partejar... 




mercredi 21 juillet 2010

Dançum (seguida)



Aquò, rai, es la vida ! Dançar e dançar encara, la nuèit e lo jorn, e de rescòntre en rescòntre, de rire en emocion, tirar lo temps fins a lo perdre...

Doas setmanas coma voldriái que siague la vida...
E enfin, enfin, un sejorn  en çò dels Brayauds. Enfin. Dançar amb los fraires Champion, gostar a l'ambient amistosa e conviventa a lo pas creire d'aquel luòc mitic, lo Gamounet. I tornarai, segur !

E pertot, Auvernha o Berrís, de musicaires subrebèls : Yann Gourdon e Jacques Puech, Basile Bremaud, Cyril Roche, François Breugnot, Patrick Bouffard, Raphnin, Blowzabella, Carlo Rizzo e Valentin Clastrier, e d'autres, talament que pòdi pas balhar totes los noms !

Aquò a pas arranjat la pichòta musica que corissiá ja de longa dins mon cap, m'empachant de dormir e de me téner quieta.
Coma una pichòta musica de borrèia...

lundi 5 juillet 2010

Dançum



M'en vau en Auvèrnha
Dançar la bourrèia
Faire la cigala,
Enfin al Berrís
... fins al tornís !




Je m'en vais en Auvergne
Danser la bourrée
Puis en Pays d'Arles
Faire la cigale, 
Enfin au Berry
... et jusqu'au tournis !

jeudi 1 juillet 2010

Parpalhons, lo chaple dels innocents



Los dos jorns passats, ai condusit sus de pichòtas rotas. I aviá una espelida de parpalhons qu'èran tardièrs sufís que lo temps foguèt poirit.

Consí faire per ne pas tugar ? Impossible de passar aquel parpalhejament sens ne matar amb la veitura.
A cada mòrt, lo ventre me doliá, mon còr montava a las labras... ai alentit e balhat mant d'un còp de volant (quora i aviá degús !) mas ai fach, coma tot lo monde, un vertadièr chaple.
Seguissiái d'un uèlh ansiòs lo balet imprevisible dels parpalhons a l'entorn de la rota, sospirant quora s'envolàvan cap a la garriga, retenent mon buf quora s'escampàvan sus la veitura.
Pam ! Un parpalhon jaune, un agach detràs  e lo vesi, coma una fuèlha mòrta, tombar delicadament sus lo betum, graciòs fins a la fin. N'i a de pertot qu'estelan lo negre de l'asfalt de tacas de jaune, d'irange, de negre e de blanc, tèunes causas vuèjas de vida, lèu desaparegudas...
Un bruch fòrt que me trauca lo còr, ai tustat aqueste còp, cresi qu'ai "agut" un escarabat, benlèu una cetònia o una curapera ?
Aquò gastèt un pauc mas jornadas, pasmens plan partidas.  
E encara, ai pas vist d'eiriç, ni de faïna, ni de colòbra, ni de grapaud, ni d'aucèlon sus las rotas, victimas ordinàrias de nòstres desplaçaments.

De murtres talament aisits, talament banalisats que deguns se fa pas de laguis per aquestas mòrts invesiblas e tan nombrosas. Pasmens, son de mòrts. Pasmens sèm de tugaires quitament s'es "involontari"...  Mas anam sens agachar l'umil, lo mai pichon, sacrificant tot a las nòstras tòcas estèrlas.

Me fa (tròp) soscar : consí prene los camins de vida sens "dégâts collatéraux" ?

Sovent soi pas fièra d'estre d'aquela raça que se ditz umana.

E uèi, ai deissat la veitura. Uèi solament...