lundi 27 décembre 2010

Ptiluc en Africa o las aventuras de Tongue Rider




Mon conte-amaronièr de Nadal, vos semblarà benlèu un pauc estranh... es lo blòg de l'amic Ptiluc, partit sens sos rats, coma cada annada, fugir las festas de fin d'annada e passar l'ivern en Africa, en d'improbables viatges en motò.
Parteja sos rescontres, sas galèras, lo ritme african d'un viatge a imaginar cada jorn.
Resistissi pas a vos liurar l'article del primièr jorn coma un abans-gost de son blòg, illustrat de son còp de gredon impertinent...

« On ne voyage pas pour se garnir d'exotisme et d'anecdotes comme un sapin de Noël, mais pour que la route vous plume, vous rince, vous essore, vous rendre comme ces serviettes élimées par les lessives qu'on vous tend avec un éclat de savon dans les bordels. On s'en va loin des malédictions natales, et dans chaque ballot crasseux coltiné dans des salles d'attente archibondées, sur de petits quais de gare atterrants de chaleur et de misère, ce qu'on voit passer c'est son propre cercueil. Sans ce détachement et cette transparence, comment espérer faire voir ce qu'on a vu ? Devenir reflet, écho, courant d'air, invité muet au petit bout de la table avant de piper mot… »
Il y a presque un demi siècle Nicolas Bouvier écrivait cette petit phrase implacable… Il traîna beaucoup sur les routes à une époque où ce n'était pas encore à la mode, mais peut être que maintenant ça ne l'est plus vraiment… Et à la veille de repartir là où j'ai dû abandonner ma moto il a une dizaine de mois, je me demande une fois de plus quel est le sens réel de ces échappées indispensables...



jeudi 16 décembre 2010

Còr de barbasta








Arma, entre cèl e carn, entre aiga e glaça, entre lutz e nuèch
Buf al rebat incèrt
Còr desnùs en pastura als aucèls...


Âme entre ciel et chair, entre eau et glace, entre lumière et nuit
Souffle au reflet incertain
Cœur nu en pâture aux oiseaux…

lundi 29 novembre 2010

Passejada polara sus l'Aigal (Aigoual), fin



E al mitan d'aquel grand neblum de nèu, una traucada de solelh sus lo cròs dau país.

Amont, la tèrra es aspre per los òmes. Pas de blat, mas una riquesa, de bòi.
Agachi la combareda e pensi a mon grand qu'a davalat (e pojat !) mantun còp, a pè, lo desnivèl de mil dos cent mètres de la cima a Valleraugue, amb sa carreta de fusta.






samedi 27 novembre 2010

Passejada polara sus l'Aigal (Aigoual), seguida



Sonque lo cruissiment de la grespada jos los passes e, a mitat escanat per la sèlva granda e lo pès de la nèu, lo bram de la cisampa.












E pasmens, la vida que s'arrapa al ròc, contre l'aurada d'ivern.







La vida que se sarra din un buf de plumas, miraclós dins l'immensitat del glaç.






Aucèlon, perqué m'as seguida ?
A la muda m'as cantat l'esperança.




jeudi 25 novembre 2010

Passejada polara sus l'Aigal (Aigoual)



Dimarç, a la cima de l'Aigal onte ai fach una passejada bela, per de temperaturas polaras (maximum - 4° al melhor moment, dins lo "canhard" boscarenc del recapte).

Belesa, silenci e... solesa sus la montanha emblancada de mos aujòls.

Tot çò qu'es vital.









mardi 28 septembre 2010

La dança e l'amor, aquò rai, es la vida vidanta !



 

Acordança
(masurca)

Ma man dins ta man nisada
Aucelaire de mon còr
Calivada al vent de nòtas
Dança leugièra

A ton braç plega vira mon còs
Ma cuèissa a la teuna s’enrotla
Bronca pas, ton pè jos mon pè
Dança acordança

Alenar l’espatla nuda
Qu’alisan mos dèts mas labras
E mon buf fa fremir ton còl
Dança desvarianta

Aval l’esquina ta man calelh
Ton ventre brausís lo mieu
Dos rius dins lo meteis lièch
Dança desirança

Enclaus fòra jòc fachilha
Estorvilh revira-cap
Una agachada negafòl
Dança gaudença



   - 1-2-3 julhet 2007 -
Paraulas : Silvia Berger
Musica : Pascal Jaussaud

Aquí traparetz doas interpretacions diferentas, l'una per lo grop Le Quatrio e l'autra per lo duo Fabulatz.


Accordanse
(mazurka)
 Ma main dans le nid de ta main/Oiseleur de mon coeur/Cendre chaude au vent des notes/Danse légère

À ton bras ploie vire mon corps/Ma cuisse à la tienne s’enroule/Ne trébuche pas, ton pied sous mon pied/Danse accordanse

Respirer l’épaule nue/Que caressent mes doigts mes lèvres/Et mon souffle fait frémir ton cou/Danse troublante

Au bas du dos ta main chaleil/Ton ventre embrase le mien/Deux ruisseaux dans le même lit/Danse désir

Enclos hors jeu sortilège/Tourbillon tête à l’envers/Un regard à noyer la raison/Danse jouissance




vendredi 17 septembre 2010

L'adieu a Hélène del Mont Losèra



Coma una enveja de partejar l'emocion en rendant omenatge  a una femna qu'ai aimada...amb une pensada particulara per los qu'èran als "Rencontres du Galeison"" justament consagrats a la Vièlha.
Hélène èra una Vièlha que portava la lenga, la dança, lo cant e la memòria... una dòna e un peçan de la nòstra istòria.

La coneissiatz pas. Mas benlèu ne coneissiatz una, coma ela, escapada del temps ancian de las nòstras montanhas.

Hélène èra nascuda sus lo Mont-Losera.
S'i èra maridada e demorava dempuèi mai de seissante ans, dins lo vilaret d'Oltet.
Aviá fach dos dròlles sens tròp s'arrestar de trabalhar durament per l'ostal e la bòria. Fasiá lo pan dins lo forn comunal e la bugada dins lo riusset del villatge e son paure còs n'èra tot plegat.
Dins la coisina de la bòria, fasiá lo melhor dels formatges, e son burre e sarrava la crèma per lo cafè dels vistalhaires.

Amb lo despart de las darrièras vacas, l'arma de l'ostal s'èra ja  un pauc estavanida.
L'an passat, lo chin es mòrt, los gats e las galinas an desapareguts e las portas de la conilhièra demorèron dubertas. Tot aquò anonçava la partença de l'ostalièira.

Hélène es partida a la fin del mes d'agost, al paradís dels dansaires de borrèia que ne parlava qu'amb lo rire.

A deissat Gustou, son marit, e sos dos vièlhs filhs dins l'ostal al relòtge arrestat, sens son sorire e son biais tendre e ferm de tot menar, assetada al canton de la fenèstra, jos la Santa Vergeta encaselada de cauquilhatges.
 D'aquí, malgrat la dolor, podiá susvelhar la cort e lo jardin, lo fornèl amb l'ola de sopa per los tres repais e lo café prèst a tot ora e tengut caud.
 A son entorn, lo mond s'amolonava encara per qualques vespradas, per lo cafeton del matin e lo del vèspre, un pauc mens nombrós d'annada en annada.


(Velhada en çò d'Hélène)

Èra ma vesina de Losera, una amiga, un pauc ma grand, partida dempuèi longtemps e qu'èra nascuda dins la Margerida tota procha.

Adieu Hélène !
E qu'aiçamont vos siague balhada una esquina tota nòva per tornar dansar e cantar las borréias que vos regalàvan...